Diuen que ciutat nova, vida nova. Això pensava el xic de l'abric que sempre duia paper i boligraf damunt per si en algun moment, qui sap quan, li venia de gust escriure qualsevol pensament que li rondara pel cap i que poguera transformar-ho en una història o un text que tot i que a la resta del món no li agradara, a ell, al xic de l'abric, li servia per passar l'estona. El xic en qüestió ara es trobava en una altra ciutat que era coneguda com París, i allí escrivia, a banda de fer moltes altres coses, nosaltres tenim ocasió de presentar una de les cabòries que en algun moment van decidir de visitar el seu cap activant diverses connexions neuronals fins que finalment va decidir de plasmar en un paper aquelles cabòries. No sabem si ho va escriure en alguna de les transitades i atapeïedes estacions de metro de Paris, o si ho va redactar en un dels jardins o places de la ciutat de la llum, o si bé va ser a casa quan va decidir anotar-ho; en qualsevol cas no és una dada que ens impedisca seguir amb el relat.
Com cada dia en aquella ciutat, meravellosa segons el xic de l'abric, es despertava tard al seu apartament, es quedava despert i estirat al llit uns minuts mentre observava un petit raig de llum que entrava per les finestres - hui sembla que hi haurà un gran sol - es deia. Aleshores s'alçava del llit obria les cortines i corroborava, o no, el que abans havia pensat, quedava embadalit mirant el paisatge i pensava que era increïble i mai es deixaria de sorprendre de viure en Paris, que els parisencs no valoraven la ciutat com ell. A continuació, just quan acabava de fugir del somni que tot i estar ja despert, encara l'assetjava, possiblement fóra pel paisatge que el transportava a un altre mon, s'apartava de la finestra i anava al lavabo on es despullava i després entrava a la dutxa. Li agradava dutxar-se de matí, però no des de sempre, era un costum o una mania, segons com es mire, que el xic de l'abric havia anat adquirint amb el pas dels anys. Un cop dutxat, i havent mirat per la finestra anteriorment per fer-se com una mena de predicció del temps paticular, es vestia tranquil·lament, en concordança amb el cel que havia observat feia uns minuts. Tot just quan acabava de fer tot açò desdejunava, encara que no gaire, perquè el temps no li ho permetia els dies que havia d'anar a classe i aquell n'era un.
Després de fer aquelles coses a casa, arribava el moment de posar-se l'abric que tant li agradava, carregar-se la motxilla a l'esquena i eixir de casa amb pas ferm i decidit cap al metro que en uns instants el transportaria a aquell lloc sagrat on s'aprenien tantes i tantes coses, la facultat. Un cop allí no volia entretindre's molta estona relatant les classes que tenia, a ell li resultava monòton fer-ho, només sabem que entrava a les 11:00 h i acabava a les 18:00 h, hora en què es va posar a escriure de nou, sembla ser que de camí a casa a dins de les entranyes de Paris, al metro.
Abans de tornar a casa feia el mateix ritual de cada dia fera sol, ploguera, nevara, tinguera o no classe, anava al forn a comprar el pa. El forn que freqüentava el tenia de camí a casa, els preus no eren cars i el pa i els dolços que feien li agradaven, potser era a causa de la mantega amb que ho pastaven tot, qui sap, no li afectava la decisió d'entrar en aquell forn per comprar el pa, com cada dia que havia passat a París des que va arribar. Va obrir la porta i es va dirigir a la barra i després d'haver-ho meditat durant el passeig que tenia des de la boca de metro fins al forn va moure els llavis i va pronunciar - Bon jour - Amb la qual cosa la xica que s'encarregava d'atendre al públic li va constestar - Bonne soir - i es va produir un fet social, una conversa que va seguir de la següent manera:
- Je veux un baguette s'il vous plait.
Ella va fer un somriure i li va replicar:
- Alors quatre vingt dix centimes s'il vous plait.
Amb la qual cosa ell va pagar amablement i ella li va dir una de les paraules que més havia sentit dir als francesos:
- Merci, monsieur.
Ell va agarrar la baguette i el canvi i abans d'anr-se'n va dir:
- Merci, au revoir.
Semblava que ella volia tindre l'última paraula i encara li va tornar a contestar al xic de l'abric:
- Au revoir, bonne soirée.
El xic de l'abric es va dirigir ara carregat amb la motxilla de classe i una baguette a la mà cap al seu bloc de pisos, però ara sabia una cosa que ignorava abans d'entrar al forn, a aquelles hores havia de dir "bonne soir" i no "bon jour", fet que posaria en pràctica només entrara a la finca per saludar el conserge, i així ho va fer, però aquell home el va mirar amb indiferència, com pensant, "no sap el que es diu, no és francés". I va contestar amb - Bon jour - el xic de l'abric va somriure i va continuar el camí fins al seu apartament i allí dins només pensava una cosa. "On s'ha vist que entres a un lloc i digues bon dia i et contesten que bona vesprada i al cap de mig minut n'entres a un altre i optes per dir bona vesprada i et contesten amb bon dia? Com se suposa que saben quina hora és, en quina franja horaria ens trobem si ells mateixos no ho saben? Ací l'apocalipsi sembla que serà cada any amb els canvis d'hora, què passarà quan hagen de canviar de posició les agulles del rellotge, com s'ho faran? Quina falta de criteri temporal és la que m'han demostrat hui?" Totes aquestes preguntes assetjaven al xic de l'abric que pensava "Ja s'ho faran." Almenys l'entenien quan feia d'interlocutor amb els francesos i això era l'únic que pensava.
