Escena en un café de París

Un café qualsevol, tres amics, dos xics i una xica, sona una música. Els tres amics fa temps que no es veuen i parlen de diversos temes.

Q - Heu llegit el blog de B? És genial, em diverteix molt la forma que té d'escriure.

Z - Sí, la veritat és que ho fa molt bé, crec que és original.

Ç - ... Fa temps que no llegisc, però coincidisc amb vosaltres.

Q - Per cert Z tu fa temps que no escrius res no? Encara que jo també fa bastant que no escric res, no ho sé, no em visita la musa he-he es veu que m'ha abandonat, ja tornarà.

Z - Sí, és veritat fa temps que no escric res, però no trobava cap moment durant aquest mes, clar, amb la mudança, la instal·lació, etc. no he pogut, però ara em tornaré a posar.

Ç està absort, com passant de la conversa, tot i que realment escolta que diuen els seus amics, però sense gaire interés.

Z - Per cert tu (referint-se a Ç) ens guanyes als dos junts de temps de no escriure res al blog, perquè no escrius?

Q - Tens un blog?

Ç - Sí, no sé perquè el vaig començar, va ser una dèria de principis de curs, veia que tots en tenieu, i em feia un poc d'enveja va ser llavors quan vaig decidir començar-ne un.

Z - Però perquè no escrius? Jo no dic cada dia, però no sé, una vegada a la setmana (mostrant-se irònica) al mes...

Ç - No ho sé, no sabia què escriure, bé tampoc és açò la resposta més adequada, perquè tinc coses que he anat escrivint guardades per l'ordinador, no ho sé, igual em sona tot massa ridícul, massa basat en experiències passades i això és el que em frena de mostrar els meus texts. Sí, crec que és això.

Z i Q es miren com interrogant-se amb la mirada sobre la seua següent pregunta. Al final serà Z qui continuarà la conversa.


Z - Però tu creus que anem a burlar-nos o alguna cosa semblant del que pugues haver escrit?


Ç - No ho sé, mireu igual tal vegada ara torne a escriure, qui sap...


Q - Perquè no ho hauries de fer?


Ç - Ja, si teniu raó, però no sé, ja sabeu la indesició que em caracteritza en molts moments, i no sé si el que escric pot interessar o no a la gent, però d'altra banda també pense que si escric és amb voluntat comunicativa i que no puc guardar-me tot el que escric per a mi i per tant ho hauria de publicar en algun lloc.


Després d'açò només trenca el silenci la música que no ha parat de sonar en tota l'estona, els tres amics es miren, no saben com continuar, cadascú fa una glopada de les seues respectives copes, els dos xics se les acaben, ella no. La miren amb impaciència per anar-se'n d'aquell café.

Z - Què passa? Si voleu ens n'anem, no em ve de gust acabar-me-la.


Q - Per mi d'acord, estic cansat i voldria anar a dormir.


Els tres ixen en fila del café.

Ç - Sabeu que us dic? Que sí, que tornaré a escriure alguna cosa, però no sé què.


Z - Podries publicar el que tens escrit per l'ordinador no?


Ç - Sí però m'agradaria fer alguna cosa per recomençar, ja veuré que se m'ocorre.


La cortina es tanca.