dimarts, 1 de maig del 2012

L'adéu de Pep Guardiola

Portaves 4 anys al davant de la nau, i com cada any havies de decidir si seguies o abandonaves, finalment ha arribat el moment que tots més temíem, és a dir abandones la nau, tot i que ho has deixat tot ben lligat, i com tu mateix ens vas dir, no tenim por i esperem aquesta nova etapa amb il·lusió i optimisme.

Per mi vas marcar un abans i un després com a jugador en l'equip i uns anys més tard has marcat una altra etapa amb el teu retorn al club de la teua vida però ara com a ideòleg de les víctories i els títols, com a entrendor. Has sabut fer que els jugadors et donen el millor que tenien, amb una aposta clara per la casa, per la masia, que es remunta als temps de Cruyff a la banqueta del Barça i que ha adquirit la màxima dimensió possible de moment. A més has portat a l'equip a tocar l'excèl·lència sense renunciar a un futbol de toc, molt tècnic i que en gran part d'ocasions ha estat qualificat com a perfecte.

A banda de tots els títols que has donat al club també has aportat altres coses molt importants, com per exemple l'educació dins i fora del camp i fer de l'esforç un del pilars de construcció del joc de l'equip. També has deixat frases a les rodes de premsa que restaran per sempre en l'imaginari col·lectiu dels culers -junt a d'altres ja famoses com el "salid y disfrutad" de Cruyff- com "la perfecció no existeix però hem de buscar-la" o "si perdeu sereu els millors, però si guanyeu sereu eterns". Un altre fet important és que has canviat la mentalitat dels culers, perquè hem passat del pessimisme que ens ha caracteritzat sempre a saber que podem perdre, però que si perdrem ho farem amb l'esforç com a base del treball i sabent que no hem guanyat i hem perdut jugant com sabem, i després serem educats i reconeixerem la feina del rival i no buscarem excuses que no siguen els nostres propis errors. A més has fet una altra tasca que considere cabdal, com és mostrar la llengua catalana al món amb rodes de premsa o discursos en premis i mai has obildat d'on véns.

No sé què més dir que no estiga molt recent a la memòria de qualsevol persona que haja seguit amb certa assiduïtat, o no, la teua trajectoria més recent al capdavant del primer equip del Barça. Finalment vull donar les gràcies pels anys que has estat i per tot el que hem pogut aprendre de tu, perquè has demostrat ser més que un entrenador, i que tots sabem que acabaràs tornant i que açò només són unes vacances amb una durada il·limitada, a reveure Pep.

diumenge, 8 d’abril del 2012

La temporalitat de París

Diuen que ciutat nova, vida nova. Això pensava el xic de l'abric que sempre duia paper i boligraf damunt per si en algun moment, qui sap quan, li venia de gust escriure qualsevol pensament que li rondara pel cap i que poguera transformar-ho en una història o un text que tot i que a la resta del món no li agradara, a ell, al xic de l'abric, li servia per passar l'estona. El xic en qüestió ara es trobava en una altra ciutat que era coneguda com París, i allí escrivia, a banda de fer moltes altres coses, nosaltres tenim ocasió de presentar una de les cabòries que en algun moment van decidir de visitar el seu cap activant diverses connexions neuronals fins que finalment va decidir de plasmar en un paper aquelles cabòries. No sabem si ho va escriure en alguna de les transitades i atapeïedes estacions de metro de Paris, o si ho va redactar en un dels jardins o places de la ciutat de la llum, o si bé va ser a casa quan va decidir anotar-ho; en qualsevol cas no és una dada que ens impedisca seguir amb el relat.

Com cada dia en aquella ciutat, meravellosa segons el xic de l'abric, es despertava tard al seu apartament, es quedava despert i estirat al llit uns minuts mentre observava un petit raig de llum que entrava per les finestres - hui sembla que hi haurà un gran sol - es deia. Aleshores s'alçava del llit obria les cortines i corroborava, o no, el que abans havia pensat, quedava embadalit mirant el paisatge i pensava que era increïble i mai es deixaria de sorprendre de viure en Paris, que els parisencs no valoraven la ciutat com ell. A continuació, just quan acabava de fugir del somni que tot i estar ja despert, encara l'assetjava, possiblement fóra pel paisatge que el transportava a un altre mon, s'apartava de la finestra i anava al lavabo on es despullava i després entrava a la dutxa. Li agradava dutxar-se de matí, però no des de sempre, era un costum o una mania, segons com es mire, que el xic de l'abric havia anat adquirint amb el pas dels anys. Un cop dutxat, i havent mirat per la finestra anteriorment per fer-se com una mena de predicció del temps paticular, es vestia tranquil·lament, en concordança amb el cel que havia observat feia uns minuts. Tot just quan acabava de fer tot açò desdejunava, encara que no gaire, perquè el temps no li ho permetia els dies que havia d'anar a classe i aquell n'era un.

Després de fer aquelles coses a casa, arribava el moment de posar-se l'abric que tant li agradava, carregar-se la motxilla a l'esquena i eixir de casa amb pas ferm i decidit cap al metro que en uns instants el transportaria a aquell lloc sagrat on s'aprenien tantes i tantes coses, la facultat. Un cop allí no volia entretindre's molta estona relatant les classes que tenia, a ell li resultava monòton fer-ho, només sabem que entrava a les 11:00 h i acabava a les 18:00 h, hora en què es va posar a escriure de nou, sembla ser que de camí a casa a dins de les entranyes de Paris, al metro.

Abans de tornar a casa feia el mateix ritual de cada dia fera sol, ploguera, nevara, tinguera o no classe, anava al forn a comprar el pa. El forn que freqüentava el tenia de camí a casa, els preus no eren cars i el pa i els dolços que feien li agradaven, potser era a causa de la mantega amb que ho pastaven tot, qui sap, no li afectava la decisió d'entrar en aquell forn per comprar el pa, com cada dia que havia passat a París des que va arribar. Va obrir la porta i es va dirigir a la barra i després d'haver-ho meditat durant el passeig que tenia des de la boca de metro fins al forn va moure els llavis i va pronunciar - Bon jour -  Amb la qual cosa la xica que s'encarregava d'atendre al públic li va constestar - Bonne soir - i es va produir un fet social, una conversa que va seguir de la següent manera:

- Je veux un baguette s'il vous plait.
Ella va fer un somriure i li va replicar:
- Alors quatre vingt dix centimes s'il vous plait.
Amb la qual cosa ell va pagar amablement i ella li va dir una de les paraules que més havia sentit dir als francesos:
- Merci, monsieur.
Ell va agarrar la baguette i el canvi i abans d'anr-se'n va dir:
- Merci, au revoir.
Semblava que ella volia tindre l'última paraula i encara li va tornar a contestar al xic de l'abric:
- Au revoir, bonne soirée.

El xic de l'abric es va dirigir ara carregat amb la motxilla de classe i una baguette a la mà cap al seu bloc de pisos, però ara sabia una cosa que ignorava abans d'entrar al forn, a aquelles hores havia de dir "bonne soir" i no "bon jour", fet que posaria en pràctica només entrara a la finca per saludar el conserge, i així ho va fer, però aquell home el va mirar amb indiferència, com pensant, "no sap el que es diu, no és francés". I va contestar amb - Bon jour - el xic de l'abric va somriure i va continuar el camí fins al seu apartament i allí dins només pensava una cosa. "On s'ha vist que entres a un lloc i digues bon dia i et contesten que bona vesprada i al cap de mig minut n'entres a un altre i optes per dir bona vesprada i et contesten amb bon dia? Com se suposa que saben quina hora és, en quina franja horaria ens trobem si ells mateixos no ho saben? Ací l'apocalipsi sembla que serà cada any amb els canvis d'hora, què passarà quan hagen de canviar de posició les agulles del rellotge, com s'ho faran? Quina falta de criteri temporal és la que m'han demostrat hui?" Totes aquestes preguntes assetjaven al xic de l'abric que pensava "Ja s'ho faran." Almenys l'entenien quan feia d'interlocutor amb els francesos i això era l'únic que pensava.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Escena en un café de París

Un café qualsevol, tres amics, dos xics i una xica, sona una música. Els tres amics fa temps que no es veuen i parlen de diversos temes.

Q - Heu llegit el blog de B? És genial, em diverteix molt la forma que té d'escriure.

Z - Sí, la veritat és que ho fa molt bé, crec que és original.

Ç - ... Fa temps que no llegisc, però coincidisc amb vosaltres.

Q - Per cert Z tu fa temps que no escrius res no? Encara que jo també fa bastant que no escric res, no ho sé, no em visita la musa he-he es veu que m'ha abandonat, ja tornarà.

Z - Sí, és veritat fa temps que no escric res, però no trobava cap moment durant aquest mes, clar, amb la mudança, la instal·lació, etc. no he pogut, però ara em tornaré a posar.

Ç està absort, com passant de la conversa, tot i que realment escolta que diuen els seus amics, però sense gaire interés.

Z - Per cert tu (referint-se a Ç) ens guanyes als dos junts de temps de no escriure res al blog, perquè no escrius?

Q - Tens un blog?

Ç - Sí, no sé perquè el vaig començar, va ser una dèria de principis de curs, veia que tots en tenieu, i em feia un poc d'enveja va ser llavors quan vaig decidir començar-ne un.

Z - Però perquè no escrius? Jo no dic cada dia, però no sé, una vegada a la setmana (mostrant-se irònica) al mes...

Ç - No ho sé, no sabia què escriure, bé tampoc és açò la resposta més adequada, perquè tinc coses que he anat escrivint guardades per l'ordinador, no ho sé, igual em sona tot massa ridícul, massa basat en experiències passades i això és el que em frena de mostrar els meus texts. Sí, crec que és això.

Z i Q es miren com interrogant-se amb la mirada sobre la seua següent pregunta. Al final serà Z qui continuarà la conversa.


Z - Però tu creus que anem a burlar-nos o alguna cosa semblant del que pugues haver escrit?


Ç - No ho sé, mireu igual tal vegada ara torne a escriure, qui sap...


Q - Perquè no ho hauries de fer?


Ç - Ja, si teniu raó, però no sé, ja sabeu la indesició que em caracteritza en molts moments, i no sé si el que escric pot interessar o no a la gent, però d'altra banda també pense que si escric és amb voluntat comunicativa i que no puc guardar-me tot el que escric per a mi i per tant ho hauria de publicar en algun lloc.


Després d'açò només trenca el silenci la música que no ha parat de sonar en tota l'estona, els tres amics es miren, no saben com continuar, cadascú fa una glopada de les seues respectives copes, els dos xics se les acaben, ella no. La miren amb impaciència per anar-se'n d'aquell café.

Z - Què passa? Si voleu ens n'anem, no em ve de gust acabar-me-la.


Q - Per mi d'acord, estic cansat i voldria anar a dormir.


Els tres ixen en fila del café.

Ç - Sabeu que us dic? Que sí, que tornaré a escriure alguna cosa, però no sé què.


Z - Podries publicar el que tens escrit per l'ordinador no?


Ç - Sí però m'agradaria fer alguna cosa per recomençar, ja veuré que se m'ocorre.


La cortina es tanca.

divendres, 30 de setembre del 2011

Primera entrada

Aquesta és la primera vegada que tinc un espai a internet on poder publicar les meues inquietuds sobre el món, les històries o rimes que puguen ocórrer-se'm etc. Abans de continuar ja avance que com és la primera entrada no serà gaire extensa.

Una de les raons que m'he empés a fer açò és que molts amics ja ho feien, encara que jo no sabia que foren tants. Una altra és que trobe que és una gran idea perquè pot ajudar-te a escriure millor i a més també fa que hages de pensar en què escriure per ser original, però també intel·ligent i entretingut.

Algú pensarà que publicar en internet, des del teu ordinador, des de casa, és una forma d'aïllar-te del món, del que t'envolta. Però hi hauran moltes més persones que pensaran que en realitat es tracta d'una altra forma de comunicar-te, de deixar constància dels teus pensaments en un lloc, i sobretot compartir-los amb altres persones.

Ací és on acaba la primera entrada, però només és la fi del principi.